Go Home!

Ombres

N'hi ha que sempre preferirem Manara, Crepax i Serpieri.

Gimnàsia i magnèsia

La diferència entre filòsof, doctor en Filosofia i "opinòleg" ve a ser la mateixa que hi ha entre "esportista d'èlit", "anar al gym" i "dur xandall".

No te pots autoproclamar filòsof ni esportista d'èlit.

Firmat: una opinòlega i eterna estudiant o, millor dit, estudiosa de la Filosofia.

Conciliació Laboral vs. Conciliació Familiar

Seguim vivint en una país on sembla més rellevant la demanda d’escoletes públiques (0 - 3 anys) que la de les baixes maternals i paternals.

L’educació –no confondre amb l’ensenyament, com se sol fer– és molt important pels nins petits i, per aquest motiu, deixar-la en mans de desconeguts és, si més no, estrany.

Som nosaltres com a progenitors els que hem d’estimular, donar afecte i les eines necessàries per enfrontar-se al Món als nostres fills. Que les escoletes (més aviat guarderies) poden ser útils en casos extrems d’exclusió... no ho dubto! Però usar aquest argument per justificar una demanda d’escolarització cada cop de més petits, no ho acab d’entendre. Sobretot perquè és en casos d’exclusió per motius externs on més necessita l’infant a la seva família com a referent de la seva identitat cultural.

Sols apuntar que per a mi la pobresa o diferències culturals no són motiu d’actuació i poc pot fer una guarderia en aquests casos. Una família de classe baixa, que no du la vida que hom consideri convenient en quant a rutines, pot tenir un fill madur i equilibrat si els seus pares li ofereixen respecte i amor. Igualment una família benestant que practica mètodes de vetllat maltractament (Ferber) o són cocaïnòmans (i me guardo el comentari que anava a fer) pot provocar grans danys a un menor; i normalment no s’actua contra aquestes famílies, és més, el mètode Ferber encara hi ha pediatres i pedagogs, amb molt poca vergonya i empatia, que l’aconsellen.

En tot cas, el què s’hauria de fer és impulsar mesures que realment afavoreixin a famílies en greu risc d’exclusió donant-los eines, i no només vetllant per la comoditat dels adults per sobre del benestar dels infants.

Les guarderies (i em sap greu, però és el que són, mentre hi hagi una  única persona a càrrec de 5-10 nins en etapes de desenvolupament molt diferents, com puguin ser un nin de 6 mesos i un de 9), ajuden a la conciliació laboral –no pas familiar, perquè els nins segueixen quedant relegats a un segon pla–.

El què ha de canviar és el sistema actual, el demés és posar-hi tiretes.

Tenim un sistema on hi ha empreses que penalitzen a la persona que decideix criar als seus fills (que per altra banda, per això se suposa que als ha tingut, per criar-los).

I el què crec que realment se penalitza és l’edat en la que te reincorpores al mercat laboral, i és ben fàcil d’entendre: se’ns ha dit que hem de ser competitives i útils (clar, ser mare no és ser útil #mode_ironia_on) i això ha fet que moltes hagin endarrerit l’hora de ser mares; no és el mateix ser mare als 25 i incorporar-te al mercat amb 30, que ser-ho als 35 i reincorporar-te als 40. I, com comprendreu, estic totalment en contra de la discriminació per l’edat; però s’han de dir les coses pel seu nom: no és pel sol fet de ser mare, sinó, en bona mesura, per l’edat.

És cert, per altra banda, que si ets mare (o pare) soltera o no tens una estructura familiar forta et poden posar emperons. Però això passa inclús si el nin ja és gran i està escolaritzat: qui és queda amb el fill quan està malalt tengui 2 o tengui 9 anys en la majoria dels casos? O sigui, que realment, la guarderia no solucionaria aquest tipus de discriminació laboral, com tampoc ho fa l’escola tradicional (doncs no deixes sol a casa a un nin de 9 anys que està malalt). Així que millor que els infants participin del sistema quan més tard millor.

A banda, no podem oblidar un dels drets primordials del benestar dels fills: la lactància a demanda fins al dos anys, com a mínim.

Ningú ha imaginat el què suposaria tenir a la guarderia geleres plenes de llet congelada i convenientment identificada, i com seria de complicat pel professorat tenir la llet a punt segons la demanda de cada un dels nins que tingués a càrrec. Obviant que un dels beneficis de la lactància és el contacte pell amb pell de mare i fill.

N’hi ha que defensen les guarderies dient que “els nins han de socialitzar”:

En principi, un nadó l’únic que necessita és als seus pares, més concretament a sa mare. Els nins comencen a “socialitzar” entorn els tres o quatre anys, quan comença l’escolarització no obligatòria (parvulari).

Els pares som ben capaços d’oferir estímuls atractius i, a demés, personalitzats a l’edat real del fill (ja he dit que hi ha una diferència abismal entre un nin de 24 mesos d’un que en té 30), als interessos i a les motivacions del seus fills. A les guarderies i escoles tradicionals els jocs són, normalment, dirigits: se canta quan el mestre diu que s’ha de cantar i se dibuixa quan el mestre diu que s’ha de dibuixar, li agradi l’activitat o no li agradi, li vengui de gust en aquell moment o no (si no, a la cadira de pensar, que al manco no emprenyi). I avançant-me a qualque pensament estrany, la disciplina no és necessària en nins petits, es tracta d’educar persones capaces de triar lliurement de manera responsable i conseqüent, no crear súbdits.

Realment una guarderia és un entorn social ample? Penso que ho és més un parc on hi van famílies de tot tipus, on els nins poden jugar quan, com i amb qui volen, amb nins de la seva edat i amb nins més grans, de totes les races i tots els estrats socials; cosa que a les escoles no sempre se dóna.

Que se demani que hi hagi una oferta d’acord amb la demanda estaria bé si aquesta demanda fos real, però aquesta demanda ha estat, en bona part, creada artificialment. Per això penso que seria molt més convenient prendre mesures pel benestar dels infants i la vertadera conciliació familiar, molt diferent a la conciliació laboral.

Reforma educativa

L’escola i l’institut es basa en un sistema arcaic, retrògrad i descontextualitzat, que a demés no gaudeix de suficients recursos econòmics i personals.

Els temps han canviat, però els canvis en educació són lents. Enfora ens queden les primeres escolaritzacions massives del s.XIX, que van ser de vital importància. Actualment la reforma educativa a les escoles és necessària.

Per començar, la formació del professorat està mal enfocada i només aconsegueix convertir als alumnes en persones conformistes i obedients (ja sigui al mestre, professor, polític, mitjà de comunicació...) anul·lant la pròpia capacitat de decisió dels alumnes. Però els mestres/professors mateixos són així perquè així han estat formats i, per por o per ignorància, són incapaços de canviar el sistema.

Per moltes reformes educatives que es duguin a terme, si no es canvia, en primer lloc, el pla d’estudis de Magisteri i, en segon lloc, qui (i com) es considera apte per impartir classes tot seguirà igual.

A la majoria de mestres d’infantil i primària els manca creativitat i obliguen a una càrrega de deures que desmotivaria a qualsevol. Durant el Grau de Magisteri pocs tendran la sort de sentir a parlar de metodologies alternatives i eficaces, com ara Montessori, Reggio Emilia, Waldorf, Freinet... i molt menys seran capaços de posar-les en pràctica.

En el cas dels professors, siguem clars: la majoria no ho és per vocació (cosa que sí sol passar amb els mestres), sinó que hi arriba quan és incapaç de trobar cap altra sortida als seus estudis. Bé per la seva pròpia mediocritat (independentment de les notes obtingudes durant la carrera) o bé per comoditat (treure una oposició és més fàcil que trobar una sortida alternativa) obliden que si van estudiar Història, Geografia, Matemàtiques... va ser justament per ser historiadors, arqueòlegs, geògrafs, matemàtics, investigadors, etc. Així doncs, si ells mateixos obliden el motiu pel qual van triar els seus estudis, difícilment podran transmetre amor per l’assignatura de la què en són docents.

És cert que hi ha mestres/professors creatius i originals, però són minoria. Aleshores, els alumnes juguen a una mena de tómbola on rebran un tipus o altre d’educació en funció de la persona que li toqui com a docent.

D’aquesta manera i injustament, la immensa majoria d’estudiants no pot gaudir del que s’anomena bon mestre/professor: aquell que destaca sobre els altres per la seva innovadora metodologia; que transmet curiositat quan imparteix una amena classe magistral; que fomenta el treball cooperatiu sense oblidar les necessitats individuals...
(Sí, sí que existeixen docents que encaixen més o menys en aquesta descripció idíl·lica).

És necessari desenvolupar el pensament crític, educar des de la llibertat i el respecte, i encara que el sistema educatiu actual sigui exageradament encorsetat, els mestres/professors tenen l’obligació d’humanitzar l’educació mitjançant la limitada llibertat de càtedra.

Per encarar la reforma del sistema, s’ha de girar la mirada caps els nins i joves. Evitar dividir les classes per edat i fer-ho millor per ritmes* i gustos milloraria l’aprenentatge, doncs és impossible que en una aula amb 30 alumnes tots tinguin els mateixos interessos en el mateix moment.

I d’això es tracta, no d’ensenyar, sinó de deixar aprendre gràcies a la curiositat innata (la qual aviat desapareix per culpa de l’obligatorietat dels estudis reglats per un rígid pla, que no permet treballar per relacions temàtiques, sinó per assignatures).

No seria millor que cada professor comptés amb la seva pròpia aula (amb els recursos que trobés necessaris) i que fossin els alumnes que amb total llibertat anessin d’una aula a l’altra amb l’assessorament d’un tutor?

Que més dóna si un dia un alumne passa tres hores a l’aula de física (perquè està molt capficat en un problema i no el vol deixar) o dues a la de filosofia (perquè s’ha obert un debat que l’interessa especialment); i què si al dia següent decideix cada 20 minuts canviar d’assignatura per veure què hi ha de nou o passar el dia d’esbarjo perquè necessita descansar i socialitzar; quin perill hi ha en què a una aula hi hagi grups d’edats diferents (és més, sol ser molt enriquidor per a tots)...

La figura del tutor se torna especialment eficaç quan aconsegueix una educació holística en totes i cada una de les àrees obligatòries d’ensenyança, i promou assignatures d’enriquiment curricular.

En sentir-se preparat (independentment de l’edat), l’alumne en qüestió no tendria problema de fer el pas cap a la Universitat, la Formació Professional o el món laboral. 

Trabajo por proyectos en secundaria

Born to learn

¿Qué debe saber un niño de cuatro años?

La educación prohibida

* Normalment serien tres grups flexibles de 6 a 10, de 11 a 14 i de 15 a 18. 

Cadenes

No puc veure a un ca encadenat sense sentir vehement compassió per ell i profunda indignació contra el seu amo, i recordo amb satisfacció un cas del què informava el Times fa alguns anys: un lord que tenia un gran ca encadenat va voler acaronar-lo quan passava pel seu pati, però el ca respongué arrabassant-li el braç: ben fet! Doncs estava volent-li dir: «No ets el meu amo, sinó el meu dimoni, que converteix la meva curta existència en un infern». Tan de bo li passi el mateix a tot el qui fermi un ca amb una cadena!


Arthur Schopenhauer. Paralipomena, § 153, p.350