L’educació –no confondre amb l’ensenyament, com se sol fer–
és molt important pels nins petits i, per aquest motiu, deixar-la en mans de
desconeguts és, si més no, estrany.
Som nosaltres com a progenitors els que hem d’estimular,
donar afecte i les eines necessàries per enfrontar-se al Món als nostres fills.
Que les escoletes (més aviat
guarderies) poden ser útils en casos extrems d’exclusió... no ho dubto! Però
usar aquest argument per justificar una demanda d’escolarització cada cop de
més petits, no ho acab d’entendre. Sobretot perquè és en casos d’exclusió per
motius externs on més necessita
l’infant a la seva família com a referent de la seva identitat cultural.
Sols apuntar que per a mi la pobresa o diferències culturals
no són motiu d’actuació i poc pot fer una guarderia en aquests casos. Una
família de classe baixa, que no du la vida que hom consideri convenient en
quant a rutines, pot tenir un fill madur i equilibrat si els seus pares li
ofereixen respecte i amor. Igualment una família benestant que practica mètodes
de vetllat maltractament (Ferber) o són cocaïnòmans (i me guardo el comentari
que anava a fer) pot provocar grans danys a un menor; i normalment no s’actua
contra aquestes famílies, és més, el mètode Ferber encara hi ha pediatres i
pedagogs, amb molt poca vergonya i empatia, que l’aconsellen.
En tot cas, el què s’hauria de fer és impulsar mesures que
realment afavoreixin a famílies en greu risc d’exclusió donant-los eines, i no
només vetllant per la comoditat dels adults per sobre del benestar dels
infants.
Les guarderies (i em sap greu, però és el que són, mentre hi
hagi una única persona a càrrec de 5-10
nins en etapes de desenvolupament molt diferents, com puguin ser un nin de 6
mesos i un de 9), ajuden a la conciliació laboral –no pas familiar, perquè els
nins segueixen quedant relegats a un segon pla–.
El què ha de canviar és el sistema actual, el demés és
posar-hi tiretes.
Tenim un sistema on hi ha empreses que penalitzen a la
persona que decideix criar als seus fills (que per altra banda, per això se
suposa que als ha tingut, per criar-los).
I el què crec que realment se penalitza és l’edat en la que
te reincorpores al mercat laboral, i és ben fàcil d’entendre: se’ns ha dit que
hem de ser competitives i útils (clar, ser mare no és ser útil #mode_ironia_on) i això ha fet que
moltes hagin endarrerit l’hora de ser mares; no és el mateix ser mare als 25 i
incorporar-te al mercat amb 30, que ser-ho als 35 i reincorporar-te als 40. I,
com comprendreu, estic totalment en contra de la discriminació per l’edat; però
s’han de dir les coses pel seu nom: no és pel sol fet de ser mare, sinó, en
bona mesura, per l’edat.
És cert, per altra banda, que si ets mare (o pare) soltera o
no tens una estructura familiar forta et poden posar emperons. Però això passa inclús
si el nin ja és gran i està escolaritzat: qui és queda amb el fill quan està
malalt tengui 2 o tengui 9 anys en la majoria dels casos? O sigui, que
realment, la guarderia no solucionaria aquest tipus de discriminació laboral,
com tampoc ho fa l’escola tradicional (doncs no deixes sol a casa a un nin de 9
anys que està malalt). Així que millor que els infants participin del
sistema quan més tard millor.
A banda, no podem oblidar un dels drets primordials del
benestar dels fills: la lactància a demanda fins al dos anys, com a mínim.
Ningú ha imaginat el què suposaria tenir a la guarderia
geleres plenes de llet congelada i convenientment identificada, i com seria de
complicat pel professorat tenir la llet a punt segons la demanda de cada un
dels nins que tingués a càrrec. Obviant que un dels beneficis de la lactància
és el contacte pell amb pell de mare i fill.
N’hi ha que defensen les guarderies dient que “els nins han de socialitzar”:
En principi, un nadó l’únic que necessita és als seus pares,
més concretament a sa mare. Els nins comencen a “socialitzar” entorn els tres o
quatre anys, quan comença l’escolarització no obligatòria (parvulari).
Els pares som ben capaços d’oferir estímuls atractius i, a
demés, personalitzats a l’edat real del fill (ja he dit que hi ha una
diferència abismal entre un nin de 24 mesos d’un que en té 30), als interessos
i a les motivacions del seus fills. A les guarderies i escoles tradicionals els
jocs són, normalment, dirigits: se canta quan el mestre diu que s’ha de cantar
i se dibuixa quan el mestre diu que s’ha de dibuixar, li agradi l’activitat o
no li agradi, li vengui de gust en aquell moment o no (si no, a la cadira de
pensar, que al manco no emprenyi). I avançant-me a qualque pensament estrany,
la disciplina no és necessària en nins petits, es tracta d’educar persones
capaces de triar lliurement de manera responsable i conseqüent, no crear
súbdits.
Realment una guarderia és un entorn social ample? Penso que
ho és més un parc on hi van famílies de tot tipus, on els nins poden jugar
quan, com i amb qui volen, amb nins de la seva edat i amb nins més grans, de
totes les races i tots els estrats socials; cosa que a les escoles no sempre se
dóna.
Que se demani que hi hagi una oferta d’acord amb la demanda
estaria bé si aquesta demanda fos real, però aquesta demanda ha estat, en bona part,
creada artificialment. Per això penso que seria molt més convenient prendre
mesures pel benestar dels infants i la vertadera conciliació familiar, molt diferent
a la conciliació laboral.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada